La mallorquinitat: Un debat que ve d'enrere

Què és ser mallorquí? Qui és mallorquí? Què és la mallorquinitat? Una persona nada a fora Mallorca, com es converteix en mallorquina? Són, certament, qüestions d'actualitat i que ben sovint generen tanta de discussió com d'incomoditat, però això no vol dir que no s'hagen de plantejar. Ací, però, no duc endarrer fer part en aqueix debat, sinó únicament parar esment que ja s'havia plantejat, i de manera primerenca ferm. Implícitament, a l'edat mitjana; clar i llampant, en l'edat moderna, en el segle XVII. Es tractava -convé tenir-ho en compte- d'una època en què els intel·lectuals i les institucions mallorquines duien endarrer enfortir la personalitat del Regne dins la monarquia hispànica. Va ser per mor d'això que malevajaren convertir en Ramon Llull en sant i que s'escriviren les primeres històries del regne. I també va ser amb aqueixa finalitat que els jurats encarregaren la recopilació de les franqueses i dels drets del Regne de Mallorca (elaborada pels doctors Canet, Mesquida i Safortesa i finalitzada a 1622). Aqueix text, que finalment no es va aprovar, depassava el caràcter d'una mera recopilació i volia tenir un cert caràcter legislatiu. N'és un exemple el capítol que regula "qui són naturals [del regne de Mallorca] y com s'han d'afillar" (naturalitzar), en el qual s'indica que "són verament naturals i no altres, los que són nats y domiciliats en us [aquest] regne o los fills de pare verament mallorquí". També podrien assolir la condició de mallorquins els casats amb mallorquines i domiciliats a Mallorca. Així mateix la podien adquirir "aquells que encara que sien nats fora regne, són afillats [és a dir, naturalitzats] per lo Gran y Generall Consell". Aquests naturalitzats, tanmateix, es veurien privats de l'accés a càrrecs públics.

Però aqueixa temptativa de regulació del caràcter de natural, basada en el naixement i en l'origen directe pretenia ésser només -i això ja és molt important- de caràcter jurídic. El que interessa conèixer és si, més allà d'aquest context, hi havia altres factors -com la llengua i la cultura- que poguessen servir per argumentar sòlidament el caràcter mallorquí -o la mallorquinitat- d'una persona. Sobre això resulta revelador ferm el contengut d'una súplica que varen emetre, el 3 de novembre de 1610, dos moriscs residents a Mallorca, en Gaspar García i en Luis González, que havien sabut que el virrei de Mallorca havia rebut una comunicació en la qual el rei manava que els moriscs "de nació granadina" havien d'ésser expulsats del regne de Mallorca, "de la manera que ho són estats los moriscos de València y d'altres Regnes de terra ferma d'Espanya." Els dos suplicants eren moriscs granadins que havien estat deportats d'infants a Mallorca, com a conseqüència de les ordes de deportació dictades per en Felip II a darreries del segle XVI, com a represàlia de la rebel·lió que havien protagonitzat els moriscs del regne de Granada.

"Nous mallorquins, amb llengua y costums mallorquins"

En García i en González, que pareix que actuaven en nom de la resta de moriscs d'aqueixa procedència deportats i criats a Mallorca, exposaven que "y que si bé a ells y altres, que seran fins a 12 cases en tota esta ciutat y Regne de Mallorca, los cabé per sort nàixer en lo regne de Granada y pagar les culpes de sos pares fins que lo sereníssim rey don Felipe segon (...) ordenà que los que en aquells temps de la guerra de Granada eren menors de 10 anys no fossen més esclaus no han tingut mai resabi [mal costum] algú del lloc a ont eren nats, ans bé com a plantes transplantades en Mallorca, són estats nous mallorquins a[m] b llengua y costums mallorquins, religió cristiana y fidelitat (...) (perquè molts d'ells són vinguts en Mallorca de mamella) han mostrat sempre fer molts grans progressos en la virtut de manera que no se ha conegut mai ab ells cosa que no fos de cristians vells". Així mateix, els moriscs argumentaven "que si su Magestad sabés estes coses, y altres moltes que són públiques y notòries en Mallorca, no els igualaria, a estos qui són catòlics, bon cristians y feels [fidels] vassalls, a[m] b aquells qui són moros y pòstetes [apòstates] inimics de la monarquia d'España per la qual y per la fe sancta estos tenen ses vides promptes y moriran mil vegades". Finalment, en García i en González demanaven que s'informàs el rei sobre aquests fets, "de la religió santa y fidelitat en què són estats enconats", com també que "han viscut y volen morir a vertaders cristians y faels [fidels] mallorquins", per la qual cosa suplicaven al rei que no fossen "llançats de Mallorca que verament és sa pàtria".

Més enllà del colpidor drama personal d'aquests moriscs -que no sabem com va acabar-, el que ens interessa remarcar, ací i ara, són els arguments que es feren servir en la seva súplica, sens dubte obra d'un escrivent mallorquí, a fi de demanar que poguessen romandre a Mallorca. Concretament, que aquests moriscs, " com a plantes transplantades en Mallorca, són estats nous mallorquins a[m] b llengua y costums mallorquins, religió cristiana y fidelitat." I també que, com que molts arribaren a l'illa " de mamella" -és a dir, d'infants- Mallorca "verament és sa pàtria".

En conclusió: a part del naixement i de l'origen del pare, la llengua i la cultura (en una accepció àmplia, que comprèn tant els costums com el sistema de creences dominant) també comptaven per argumentar la mallorquinitat, tot i que fos d'adopció, d'una persona. I això fins al punt que es podia arribar a argumentar que moriscs nats a Granada podien esdevenir "nous mallorquins".

* Professor associat d’Història Medieval a la UIB